Archivo de la etiqueta: barça

Futbol blaugrana i bàsquet blanc

Ja hi som amb la comparativa del palmarès de Barça i Madrid. Es tracta d’un exercici que vaig iniciar el 2011 i que l’actualitzo cada 2 anys, just quan acaba la Copa del Rei de bàsquet.

Comparativa títulos basquet

La dada del bàsquet: el domini actual de l’equip de Laso es materialitza en 9 títols des del 2011, mentre que el Barça només n’ha guanyat 4.

Comparativa títulos barça real madrid

La dada del futbol: en el periode de 1990-2017 (març), el Barça ha guanyat el doble de Lligues i el doble de Copes del Rei que no pas el seu etern rival.

 

#CursaBarça2015

Cursa Barça 2015

Cursa del Barça 2015

Gairebé han passat 4 anys d’aquest post on preguntava el per què de l’èxit del running i també l’esport extrem. Avui he perdut la virginitat en les curses populars. L’escollida ha estat la del Barça, que celebrava la segona edició. No podia ser d’una altra manera des del punt de vista d’un culer.

M’ho he passat teta. He gaudit moltíssim i repetiré segur. Analitzem l’experiència en la seva globalitat.

La PRÈVIA
  • Comença amb la promoció de la cursa des del club. Formulari d’inscripció i vídeos motivadors d’atletes, juntament amb pautes d’entrenament, que no he pogut seguir perquè es necessitava estar més entrenat. Potser caldria una pauta per als que s’inicien i no podran baixar dels 60 minuts per a completar tot el recorregut.
  • Tothom ha de passar per la Fira del Corredor i recollir la samarreta tècnica -per cert, preciosa-, el dorsal i d’altres productes dels patrocinadors. Hi havia una carpa muntada amb la informació de la cursa i un espai per fer-se fotos amb el Triplet. Ah! I una barra d’Estrella Damm amb cervesa gratuïta. Un bon moment per quedar amb un excompany de feina (“ex” del passat i “ex” d’excel·lent). Els seus consells m’han ajudat moltíssim.
La CURSA
  • En el meu entrenament no havia arribat als 10 kms, però tothom em deia que l’emoció de la cursa t’ajuda en el darrer tram. I així ha estat. He estat molt constant amb el ritme i els parcials ho demostren: k2_5: 0:17:23 / k5: 0:34:52 / k7_5: 0:52:16 / k10: 1:09:07
  • Però les xifres són el de menys. El més maco és gaudir de l’ambient. Hi he anat sol i m’he sentit acompanyat. Sentir l’aplaudiment d’uns aficionats quan puges per Entença és un exemple. L’entrada a l’Estadi amb la banda sonora dels Gossos (“Corren”), un altre.
El POST
  • Uns estiraments, un petó a la dona i retrobar-se un amic de la facultat. Un WA del Marc amb un consell:

Ara dimarts toca córrer, eh!

Vint-i-cinc anys de domini blaugrana

En els dos esports en què Barça i Madrid tenen secció oficial (bàsquet i futbol), la comparativa de títols de Lliga, Copa del Rei i Copa d’Europa afavoreix l’equip blaugrana en els darrers 25 anys.

Font: Infografia pròpia

Font: infografia pròpia

Font: infografia pròpia

Font: infografia pròpia

L’únic equilibri es produeix en la Champions, on cada equip ha sumat 4 títols (si nos fos per la Décima del 2014, el Barça sortiria victoriós en totes les competicions)

I més i més i més

Un pòster de 9 estrelles mítiques de la NBA en format mosaic va decorar la meva habitació durant molts anys. El jugador més admirat era Michael Jordan, malgrat que el meu equip favorit eren els Lakers. Sense possibilitat de veure jugades o partits per internet, l’únic moment per gaudir d’aquest espectacle es limitava al cap de setmana del concurs d’esmaixades, triples i del fantàstic partit entre l’Est i l’Oest. Tot per La 2 amb els comentaris de Trecet.

Font: getty images

Font: getty images

Ara, ben a prop, podem gaudir d’un Michael Jordan d’un altre esport. N’estem farts de sentir que s’acaben els adjectius per definir-lo. Ja no cal ni esmentar el nom. Tots sabem de qui parlem. Ell ha batut un nou rècord. És el màxim golejador de la història de la Lliga.

Font: fcbarcelona.cat

Font: fcbarcelona.cat

Ahir vaig anar a l’Estadi i he deixat un espai a la RAM del cervell per emmagatzemar la paret amb Neymar que suposava el seu gol 252. Un moment més per retenir de la història barcelonista al Camp Nou, com també va ser el dribbling de Romario a Alkorta, la vaselina des del mig del camp d’Iván de la Peña contra el Saragossa, la força descomunal d’un jove Ronaldo contra el València, la xilena de Rivaldo…

Més val que buidi la RAM dels records d’èpoques nefastes si vull continuar retenint aquests moments tan genials.

Els plans bojos de l’estiu

Rebo aquesta proposta per WhatsApp.

Font: xiringuitodelfar.cat

Font: xiringuitodelfar.cat

No m’ho penso dos cops. És una activat espontània per fugir de la rutina.  La sardinada-tertúlia té lloc a Vilanova i la Geltrú. Són 45 kms segons la ruta més ràpida de Google Maps. Hi aniré amb un company d’universitat.

Endavant. Surto passades les 20h i rebo una trucada de @brunobatlle, qui condueix des de Torredembarra. Canvi de plans. O, millor dit, canvi d’ubicació.  Fa massa vent i els organitzadors traslladen l’acte a un celler. Destrempo. M’imagino un lloc tancat i fosc. Ja estic al cotxe de camí. Capde, no pensis en els euros del peatge del Garraf ni en una tornada al voltant de la una de la matinada. Ni un pas enrere. Arribo gràcies a l’ajuda del GPS del mòbil.  El carrer Duc de la Victòria és lleig comparat amb un passeig davant del mar, però el celler fa goig. Té un jardí on es fan les sardines a la brasa. Bingo.

Celler de Can Pujol

Taules rodones amb porró de vi i tomàquet per sucar el pa torrat. Modera l’acte Francesc Escribano, exdirector de TV3. Ramón Besa i Lu Martín són la parella de convidats, tots dos periodistes esportius de El País. Besa és un artista de la retòrica. És un plaer escoltar-lo. Lu no té la mateixa finor, però el seu humor àcid i les seves paraules franques compensen la grolleria.

Què collons passa amb el Barça? Besa i Lu són crítics amb una gestió massa freda de la directiva (s’explica el cas de Txema Corbella com a exemple). Hi ha una apatia generalitzada, en el camp i en la llotja. L’equip ha caigut en l’autocomplaença. S’ha perdut la passió. S’ha deixat de trempar. I el pitjor de tot és que el soci va perdent els mecanismes de control del club. S’està deshumanitzant el Barça? Va, menja sardines i calla. Prou caldejat està l’ambient per no gaudir d’una excel·lent nit d’estiu a Vilanova.

 

 

Entrevista a Josep Maria Bartomeu i Jordi Cardoner

Els dos són antics alumnes d’una escola en què estava prohibit jugar a futbol. La conversa gira al voltant dels primers records acadèmics, repassant la trajectòria professional que els ha permès dirigir quelcom més que un club.

“Els valors de l’escola els podríem posar en el vestidor del Barça i serien els mateixos”

 

Quins records conserveu de l’escola?

JMB: Són anys de molta feina i una dedicació completa a l’estudi. També recordo el contacte proper amb alguns professors gràcies a les excursions de cap de setmana que sovint fèiem amb els companys de classe després dels partits del dissabte al matí.

JC:  Des del punt de vista esportiu, vaig conèixer Espanya amb els companys de l’equip de voleibol. Viatjàvem arreu del país competint a nivell estatal i en períodes de campionat, fèiem els exàmens abans.

Font: Antoni Rossich

Autor: Antoni Rossich

 

Quin vincle teniu amb l’escola actualment?

JMB: Sempre he tingut una relació molt estreta amb l’Aula. Quan vaig acabar l’escola, hi anava sovint el dia del Llibre i he mantingut el contacte amb molts professors. De fet, el Josep Maria Valls, antic professor de matemàtiques, és conseller de l’empresa on treballo. Actualment, porto els meus dos fills a l’escola i fa dotze anys que participo en les reunions de pares i en la reunió anual d’accionistes.

JC: No tinc cap vincle amb l’escola i cap dels meus fills hi estudia

 

Quines raons us van decantar per triar o descartar Aula com a pares?

JMB: Un dels punts forts de l’escola és l’estudi d’idiomes. El domini de quatre llengües amb un nivell altíssim és un tret distintiu de l’escola. En la meva feina actual he hagut d’utilitzar el francès i l’anglès constantment. A més, l’escola m’ha donat un mètode d’organització i m’ha transmès el valor de l’exigència.

JC: Malgrat estar profundament agraït de l’educació rebuda a Aula, crec que alguns dels valors intrínsecs de l’escola eren contradictoris amb els que es practicaven des de la direcció. No vaig portar els nens a l’escola, perquè no tenia gaire afinitats amb el director.

 

I quin ha estat el punt dèbil de l’escola, Josep Maria?

JMB: Era un col·legi de relacions fredes durant els primers anys i no descobries la vida pròpia de l’escola fins els darrers cursos, com era el cas de les excursions de cap de setmana. En la meva època, quan un alumne tenia certs problemes, l’escola feia poc esforç per ajudar-lo.  Això ha anat minvant i ara s’està molt a sobre perquè tots els alumnes segueixin el nivell exigit.

 

Què és el que us ha permès arribar on esteu?

JMB: Estar preparat. Vaig estudiar Empresarials, perquè volia ser un bon gestor, un bon organitzador i un dinamitzador de grups. Des de jove vaig estar vinculat al món de l’esport. Jugava a bàsquet en clubs de segona divisió i seguia l’actualitat del Barça. Les ganes actives d’ajudar al club sorgeixen l’any 1994, arran de la desfeta d’Atenes en la Final de la Copa d’Europa. Un grup d’amics comencem a participar activament en tertúlies amb l’afany de proposar nous canvis i crear un projecte engrescador. L’any 2003 guanyem les eleccions.

JC: Sóc economista de formació i em dedico al món empresarial. En el Barça em va atreure la dimensió social, gràcies a la influència del meu avi (Nicolau Casaus, vicepresident del FC Barcelona durant vint-i-cinc anys), qui em va ajudar a entendre el club. En aquest projecte que vam compartir amb Sandro Rosell, vam recórrer tot el país buscant socis i penyes per explicar com volíem canviar el club.

Jordi Cardoner

 

Què heu après al llarg d’aquests anys?

JMB: En la meva primera etapa vaig ser directiu de la secció de bàsquet. Vaig aprendre el món polític de l’esport. Les coses van a un ritme més lent i has de vèncer reticències i interessos creuats.  Més endavant, com a Vicepresident Esportiu de futbol, em responsabilitzava d’una tasca més esportiva, centrada en la negociació de fitxatges i renovacions. Són operacions en què competeixes amb persones que sovint actuen amb poca ètica. Es parla un llenguatge diferent.  I ara, com a President, em toca combinar la vessant política amb l’esportiva, afegint una nova pota: la comunicació. En l’exposició mediàtica, tinc un perfil baix. Sóc bastant discret i me n’adono que ara no puc agafar aquest rol. He d’aparèixer més, he de comunicar més, mesurant tot el que dic i sobretot preparant bé les coses. Quan fem una roda de premsa, me’n recordo de les conferències de l’Aula i de com m’han ajudat a tenir aquesta preparació prèvia de qualsevol tema.

JC:  El contacte amb les persones i conèixer la idiosincràsia de la nostra estructura social. Tenim socis distribuïts en 157 països arreu del món. Japó és el segon col·lectiu social amb més de 1500 socis. Relacionar-se amb els seguidors i rebre constantment l’anecdotari del meu avi és una de les millors coses que m’està passant.

 

Vosaltres que heu anat a una escola on no es podia jugar a futbol, com conviviu ara amb el fet de ser els màxims exponents de l’activitat d’oci i de conversa més recurrent?

JMB: El món del futbol i el de la formació no són tan diferents. Un jugador de futbol estudia molt durant la setmana pel dia de l’examen que té diumenge. Cada equip podria ser una assignatura diferent. La feina del jugador requereix molta concentració, dedicació, un esforç permanent, molt sacrifici i ser obert a aprendre dels entrenadors i dels mateixos companys d’equip, com a l’escola. La gran diferència està en l’etapa posterior. Quan acabes el col·legi, estàs preparat per anar a una universitat o entrar al món laboral. En canvi, pocs futbolistes són conscients de què passarà en el futur immediat de l’etapa d’esportista. Ara bé, a nivell de valors, tots els de l’escola els podries posar en el vestidor i serien els mateixos.

JC:  El fet que a l’escola no es pugués jugar a futbol era una forma més de diferenciació de l’Aula. Estem en un món global i avui no toca prohibir el futbol enlloc. A través del futbol (i el Barça n’és el principal exponent) s’ha pogut pregonar uns valors inqüestionables com són els de la nostra Masia. El respecte per sobre de tot, el treball en equip, l’esforç, l’honestedat i la humilitat.

 

Pensant en els sous i les hores de feina dels jugadors professionals, no us resulta complicat transmetre el valor “esforç” com un actiu del club?

JMB: Com a pare, si tingués un fill que juga molt bé a futbol, em costaria molt encaminar-lo a ser professional. És una vida de molta responsabilitat a una edat massa jove. Els jugadors s’exposen diàriament en la seva feina i han de tenir una vida molt disciplinada. Es necessita estabilitat i molta cultura de l’esforç. No és una vida tan agradable com ens pot semblar des de l’exterior.

JC: Una de les premisses bàsiques d’un departament de Recursos Humans és no confondre mai la motivació amb els incentius. Quan parlem d’esforç, aquest està directament vinculat la motivació, mai a l’incentiu. Els incentius o sous en el món del futbol están relacionats amb un tema d’exclusivitat, de ser un bé únic.

 

Tenint en compte que el Barça competeix per esdevenir, com més global millor, creieu que a Aula es fomentava aquest esperit global i d’inclusió?

JC: Evidentment. “Escola europea” forma part de la seva denominació d’origen i de la seva raó social. Aula tenia aquesta força i d’alguna forma, l’europeització en aquella època era com una mena de globalització avui. Una forma d’entendre altres cultures.

 

I ja per acabar, quin rol creus que pot jugar l’Associació Aula Alumni?

JMB: D’una banda, preservar la cultura de l’esforç, l’exigència i la resta de valors de l’escola. L’Associació ha de tenir un rol actiu en la part pedagògica. L’aportació ha d’anar encaminada a impulsar el projecte d’Aula creat pel senyor Ribera. Un projecte que amb el pas del temps s’ha anat actualitzant.

 

Desplaçaments TLR

Tot va néixer a Mendizorroza l’any 2003. Vam llogar una Vito i vam organitzar el primer desplaçament cap a Vitòria per veure un partit espantós entre l’Alabès i el Barça. 0-0.  Oi tant que èrem motivats per fer més de 500 quilòmetres i veure un onze titular on hi havia Bonano, Gabri i Sorín entre d’altres.

Desplaçament a Vitòria

Allà també va néixer una tradició que intentem repetir cada any i que ens ha permès conèixer San Mamés, El Sardinero, Anoeta, Riazor, El Sadar, El Molinón, La Rosaleda. Sempre en partit de Lliga, però aquest dimecres es farà una excepció. Partit europeu amb regust nacional. Champions al Vicente Calderón. Un desplaçament muntat a cop de grup de WhatsApp. M’ho perdo i segur que sentiré impotència des de casa, però sóc feliç perquè la tradició es manté viva.